Aigua del karma

 

Al temps dels nostres avis hi havia un remei per a tot: l’aigua del Carme. Que et trobes malament? Aigua del Carme. Que t’has donat un cop? Aigua del Carme. Estàs deprimit? Aigua del Carme. Via oral, tòpica o rectal, és igual!

Després els laboratoris farmacèutics ja es van espabilar, i de quina manera! Fins i tot fabriquen fàrmacs que es canibalitzen entre sí, d’un mateix laboratori, no fos cas que se’ns acudís comprar el de la competència perquè ens agrada més el disseny de la capseta. Però encara hi ha quí ho arregla tot amb el mateix producte: en se d’una que amb un flascó de crema hidratant ho soluciona tot: cremades, marejos, cops, erupcions cutànies, talls i rascades…. però això són casos.

Però resulta que enmig d’aquest allau de fàrmacs, químics i naturals (perquè no oblidem que l’homeopatia s’ha convertit en el temple de l’automedicació hipocondríaca), tot i aquesta insgotable oferta dèiem, s’ha generalitzat el cultiu de l’ànima, el moldejat de l’esperit, l’autocontrol de la ment com a remei universal. És l’aigua del karma, aquesta dosi de mística que li falta a un poble que cada dia és més ateu.

Està molt bé això de treballar-se a un mateix. Hi ha casos penosos, és clar, és un terreny molt fèrtil pels xarlatans i els posturetes, que per altra banda són fàcils de reconèixer, perquè fan tot el possible perquè se’ls reconegui: adquiereixen hàbits alimentaris alternatius com deixar de menjar carn animal, són militants del multiculturalisme, no es relacionen amb gent vulgar com un empleat de banca o un botiguer (bé, si és herbolari, aceptat!), busquen opcions educatives alternatives pels seus fills, i sempre acaben alliçonant els demés amb un “aquest aspecte de la teva personalitat te l’has de treballar”… vaja, que se suposa que s’haurien de buscar a sí mateixos, però acaben muntat un numeret per ser diferents, per elevar-se per damunt de la multitut. Uns elitistes, vaja.

És igual, l’aigua del karma existeix, és un bon remei, és gratuït, no cal que ens el recepti ningú, no té contraindicacions, no té efectes negatius, no hi ha risc de sobredosi, és el placebo més sublim, i ara mateix ens aniria molt bé a tots.

Salut!

Veniu amb la granota

No fa massa vaig estar en un enterrament. No coneixia massa el difunt, però tinc una certa proximitat amb fills i cosins, i vaig voler-hi ser. Deixant de banda totes les coses desagradables que passen en un enterrament, en aquest m’hi vaig trobar molt a gust. L’ambient era de sincera pena, expressada, però, de maneres diferents: alguns somreien, d’altres ploraven, i d’altres restaven reflexius i sense expressió. Però la pena era autèntica a l’ambient, i la pena autèntica té un polssim d’alegria i un polssim d’agraïment, perquè no deixa de ser la cara oculta de l’estima autèntica.

Però el que m’ha motivat a recordar aquesta cerimònia no és això, sinó veure entre els assistents un noi que anava vestit amb la roba de treballar. Era un dia feiner, i com que jo estava més enrera, li podia veure perfectament l’esquena rotulada amb el logotip de l’empresa on treballava; i també portava uns pantalons d’aquests amb butxaques i botes amb punta de ferro. No em vaig fixar en la feina que feia, em vaig imaginar que seria un fuster un instal·lador o alguna cosa així. De seguida vaig pensar que aquell noi havia deixat la feina per anar a l’enterrament, segurament com tants d’altres aquell dia (l’església estava plena a vessar), i no es va canviar de roba per venir. Ho vaig trobar fantàstic! Aquell vestuari em deia “he deixat el que estava fent per fer una cosa que és més important”, i també em deia “quan acabi l’enterrament, seguiré amb la meva vida”.

Vaig pensar en el meu enterrament, i que m’agradaria que tothom vingués visiblement de/a la feina. Seria perfecte que tothom deixés de fer el que féssin per dir-me adéu, però que tot seguit seguíssin fent la seves coses. Espero que passi molt temps fins el dia del meu enterrament, però que ningú s’oblidi d’això.

Ser guapo

Jo no en sóc dels guapos, vagi per davant. I no es que tingui ganes de fer pena, al contrari: ho haig de deixar clar pel que segueix.

Mai sabrem exactament què o com pensa una persona diferent a nosaltres, però podem imaginar-nos com deu ser SER aquella persona. Per exemple, ser una persona guapa. Però guapa-guapa, d’aquelles persones que deixen sense respiració el primer cop que les veus. Deu ser molt semblant a ser famós (tampoc en sóc de famós jo): atraus les mirades de tothom, tinguin la inclinació sexual que tinguin, per admiració, per enveja, per plaer, però tothom mira, i això, d’entrada, deu agradar. Però també hi deu haver el dia que voldries ser invisible, segur, a tots ens passa. Doncs bé, els guapos no poden ser invisibles.

Un cop vaorat l’impacte visual, ens podem plantejar com deu ser relacionar-se per un guapo. Tothom et fa cas, segur, et posaran les coses més fàcils (normalment serà això, suposo) o més difícils (els envejosos), però et faran cas. Les teves opinions seran ben valorades en públic, se’t donarà la raó, tindràs una tracte preferent, però segurament res d’això tindrà res a veure amb les teves opinions. Les idees dels guapos poden ser invisibles.

I si anem una mica més enllà de les idees, arribem a la valoració: com sap una persona guapa si el seu eventual èxit en alguna cosa (la feina, per exemple) es deu a la visibilitat del seu físic o a la invisibilitat de les seves idees? És curiós que una cosa que dóna tanta confiança i seguretat com és la satisfacció de la pròpia imatge, pugui provocar a la llarga una gran inseguretat. Els valors del guapo queden arraconats com una Ventafocs per unes germanastres cruels.

I ara sí que arribo a la part més sinistra de la reflexió: l’amor autèntic. Qualsevol persona sap reconèixer aquest sentiment quan el té, però com pot saber si el corresponen amb el mateix sentiment? És molt possible que es tracti d’un sentiment interessat, no de cos i ànima, sinó de cos i prou.

Ho trobo molt injust, però precisament la justícia i la raó també tremolen de cames davant d’una bellesa extrema. La condició animal s’imposa a la humana, la fera sexual domina l’ésser racional.

Si tu ets guapo o guapa, segurament pensaràs que tot això és molt exagerat. Així ho espero. De fet conec guapos que estan encantats de la vida perquè no han descobert encara que el més important a la vida és invisible; i també conec guapos que han aconseguit ser guapos “de postres”.

L’home que avui no anirà al metge

L’home que avui no anirà al metge, es lleva. No sap si és el coixí, el matalàs, la postura, les ones del ràdio-despertador, però cada dia es lleva fotut, li fa mal tot. Fa un esforç que, si no fos perquè el fa cada dia, mereixeria la categoria d’acte heroic. No aixeca la tapa i ho deixa tot ben esquitxat; és igual, ja ho netejarà aquella dona. Es vesteix mig a les fosques per no despertar-la; és igual, però, ella ja està desperta, i ell sempre es posa la mateixa roba. “Recorda que tens hora al metge avui.” li diu ella. Ell remuga un so que es pot interpretar com un “D’acord estimada” o com un “Que plasta que ets!”.

Sí, té hora al metge, ja fa dies que el van trucar per donar-li hora, i acaba de decidir que no hi anirà. Què carai, que es foti el metge, l’infermera i tota aquesta colla de plastes que em fan la vida impossible! En lloc d’això, anirà a la feina una mica més d’hora i podrà connectar-se a internet a badar pel Facebook. Pel camí es troba més plastes: una noia que decideix anar a 50 quilòmetres per hora en plena ciutat; un home que se li acudeix anar davant seu a la cua de l’ascensor; un company que li demana ajuda; un company que li ofereix ajuda… tots plegats un exèrcit dedicat a la causa de fer-li la vida impossible!

El dia transcorre amb la mateixa mala fortuna per l’home que avui no anirà al metge: plastes aquí, plastes allà, plastes per tot arreu!!! I la tornada a casa, igual. No ha estat un dia especial: cada dia té aquesta MALA SORT. Quan arriba a casa troba un missatge al contestador del metge: hi ha d’anar l’endemà al matí sense falta. Ell pensa que el metge és moooolt plasta i decideix que, si tantes ganes en té, que el torni a trucar.

L’home que avui no anirà al metge, i demà tampoc, tard o d’hora anirà al metge. I el metge li donarà una notícia molt plasta. Vindran proves plastes, visites plastes, tractaments plastes, pronòstics plastes, però ell no es queixarà mai més. Cada dia es llevarà content d’haver-se despertat.

La teoria de la diversió

Aquests de VolksWagen són massa. Ara s’han empescat això de “The Fun Theory” que ve a ser una versió actualitzada (i molt més treballada) del Capità Enciam i el seu missatge: “els petits canvis són poderosos!”.

Aquests, però, diuen que afegint l’ingredient de la diversió a les coses més trivials, quotidianes, i fins i tot, pesades de fer, tot va millor. És cert que aconsegueixen una experiència única, però no se si aconsegueixen canviar hàbits, introduir bones pràctiques, despertar conciències… això ja és més complicat.

En tot cas l’intent s’ho val de totes totes.

Podeu conèixer el projecte punxant aquí.

A deshora

Diuen que la felicitat està en les petites coses, o que és una actitut davant de les coses senzilles de la vida. Jo no em vull embolicar a definir la felicitat a l’estil bricolatge emocional, però arran d’això em ve al cap el plaer que dóna fer algunes coses a deshora. És un plaer que molts definirien com a felicitat:

Anar un dia a esmorzar a la cafeteria d’un hospital, sense obligació de fer-ho, sense la preocupació de tenir a algú malalt.

Fer un regal un dia qualsevol sense cap motiu de calendari.

Dir a algú que l’estimem enmig d’una conversa trivial.

Fer vacances al setembre.

Un dia qualsevol, anar a visitar aquell tiet o aquell avi que no veieu mai.

Banyar-se al mar a la tardor, o a la primavera.

Quan algú pateix una pèrdua important, trucar-lo una setmana després de l’enterrament i convidar-lo a fer un cafè.

Comprar-se un bollycao al súper quan ja fa més de 20 anys que ja no ets un bollycao.

Apostar pels teus, quan els teus estan en hores baixes.

Agafar-se un dia de festa entre setmana i fer el turista.

“A deshora” és un terme molt social, una convenció. Perquè hi ha coses que, per convenció, tenen el seu moment i toquen quan toquen. I nosaltres oblidem que tenim l’opció de fer-les a deshora.

S’admeten suggerències.

Tramposos de mena

L’any 2004, el cost total dels robatoris que es van produir a Estats Units va ser de 525 milions de dòlars. Per altra banda, es calcula que cada any en aquest país els robatoris i fraus comesos per treballadors a la feina pugen a uns 600.000 milions de dòlars. O sigui, que mentre la primera dada es refereix a allò que és delicte i que dóna feina a cossos de policia, jutges, advocats, presons, etc., la segona dada es refereix a fets que no considerem delicte, perquè, poc o molt, ho fa tothom, i resulta que té un cost de més de 1.000 vegades el dels robatoris vulgars! I encara més: si a la primera dada hi afegim, a més dels robatoris, els atracaments, els furts i els robatoris de vehicles, per exemple, la xifra arriba a 16.000 milions de dòlars, encara molt lluny dels 600.000 milions de dòlars dels robatoris i fraus a la feina.

Més dades: 24.000 milion de dòlars en estafes a les companyies asseguradores, 350.000 milions de dòlars de frau fiscal, i (atenció aquesta que és bona) uns 16.000 milions de dòlars de pèrdua per gent que compra una cosa, la fan servir sense treure’n l’etiqueta, i després la retornen perquè els tornin els calés. Hi ha autèntics cracs d’això!

Són tot dades documentades, no disposo de dades al nostre país, però si ho enfoquem des de la perspectiva sociològica, els EE.UU. pot ser una mostra prou significativa, tenint en compte que allà ni les forces de l’ordre ni la justícia s’estan d’històries, us podeu imaginar el que passa aquí realment?

Som deshonestos de mena, tramposos, estafadors ens més o menys mesura, i hipòcrites en mesura immensa, perquè quan es dóna el cas d’un pressupte o confés estafador, ens posem les mans al cap i li diem de tot. Ningú està lliure de pecat, excepte algunes honoroses excepcions que fan bona a generalització.

David es menja un peix gros

Fa uns anys vaig participar en un seminari sobre internet a l’Universitat Abat Oliva. Fa prou temps com per considerar que això d’internet era relivament nou, i el lloc fa pensar que l’acte tenia un cert nivell. El cap de cartell era un home indi del que no recordo el nom, però el van presentar com un dels gurús del mitjà en aquell moment. El segon era un professor de l’universitat que va resultar ser un xarlatà.

L’home, l’indi, l’hauríeu d’haver vist. Baixet, vestit de manera informal, bastant gran, amb una expressió enèrgica. Em va atraure especialment la seva manera d’explicar les coses amb energia, amb sentit comú i amb molta claredat; i em van atraure també algunes de les seves afirmacions. Avui, després de tant de temps, em ve al cap una d’aquestes afirmacions: “A internet no hi ha empreses grans o petites; només hi ha les que ho fan bé i les que ho fan malament”.

Mai he oblidat aquesta frase, i avui crec que és aplicable també fora de l’àmbit d’internet. Encara hi ha moltes empreses grans que ho fan molt malament, i van fent, és cert, però cada vegada més, els mecanismes de funcionament d’internet es colen en la lògica empresarial global. També els mecanismes que determinen l’èxit.

Fa un parell de setmanes m’assabento a través de l’edició d’Osona de El 9 Nou, que un petit estudi de disseny i aplicacions multimèdia de Manlleu ha creat la nova marca del canal juvenil 3XL de Televisió de Catalunya. Han desenvolupat també les presentacions i altres feines associades a la creació del nou canal. No fa massa temps enrera, cap empresa de l’abast de TVC s’hagués plantejat confiar una feina així a una empresa de comunicació que no fos un GRAN estudi, però ara s’està trencant aquest tabú i, finalment, s’ha arribat a la conclusió que el talent no està associat a l’estructura i el tamany, i que la complicitat i la proximitat és molt més fàcil amb algú que ho fa bé, independetment de les nòmines que hagi de pagar.

L’espectacle hostil

Vas a veure alguna cosa, algun espectacle, tant se val si és al carrer, al teatre, o en una sala de conferències, i resulta que és un d’aquests espectacles participatius. D’aquests espectacles que l’artista de torn interactua directament amb el públic, el fa servir, fins i tot, en alguns casos, l’explota. I tu dius “Merda!”. I no us dic res si aneu amb nens a veure un espectacle per a nens: aquí llepes segur! Però deixem els espectacles infantils per un altre dia, dónen per fer-ne un comentari a part. Tornem a l’artista que, directa o indirectament, et convida a participar en el seu espectacle.

Els casos més empipadors són en els que l’artista fa servir algú del públic per fer riure… oh! Quina gràcia que té el punyetero! Ell és un professional de l’escena i té les brometes molt assajades, i les respostes ja molt contrastades, per tant té avantatge i se’n val a base de bé. I l’únic antídot per tanta vulgaritat, és el sentit de l’humor. De tant en tant, l’artista es troba amb algú que li permet fer el “número”, però no aconsegueix posar-lo en ridícul. Bravo!!! I a ell, a l’artista, sembla que li sap greu.

En un altre nivell hi ha els casos (majoritaris) de músics o actors que fan fer alguna cosa al públic: picar de mans, cantar, cridar alguna cosa, ballar… I si no ho fan són uns sosos, això com a mínim. La veritat és que aconsegueixen fer-te sentir malament, però un dia dius: “A veure: ell ha decidir fer un espectacle; jo he decidit mirar-m’ho, i ell no hi està d’acord, ell vol que jo faci alguna cosa més!”. Ben mirat és ridícul, és com si l’espectador li digués a l’artista que fes una altra cosa, o que s’ho treballés més perquè el que està fent és una merda, oi que seria lleig? Oi que seria un error? Doncs vès per on que quan és al revés ho trobem normal.

Senyores i senyors, amb tots vostès, els presento l’espectador que no es deixarà intimidar i que exercirà d’espectador com li doni la gana, i només aplaudirà si no ha valgut la pena.

Peus

Quina afició que té tothom a ensenyar els peus! Per cada parella de peus una mica macos que veus, n’has de contemplar milers de lletjos-lletjos.

A les clàssiques fotos de famosos, abrigats amb jerseis de llana i el que calgui, enfilats a l’empit d’una finestra, amb les cames recollides i ensenyant els peus descalços… quina sensació se suposa que volen transmetre? De llibertat? D’originalitat? De naturals?

A l’estiu, per lluir xancletes. S’han posat de moda i tot, les xancletes! Tothom a ensenyar els peus… home, ja està bé! Que n’hi ha que som sensibles a segons quines coses! Com és que hi ha tant poc pudor per ensenyar els peus (que gairebé tots són lletjos) i en canvi som tant reservats amb altres parts del cos amb molt més potencial?

Als casaments de mig temps, en el que una sabata oberta de dona es considera del més elegant… encara que sigui un mostruari d’ulls de poll, durícies, ungles podrides (o que ho semblen) i dits amuntegats un sobre l’altre.

Mireu els orientals, que sempre van descalços però mai ensenyen els peus. Creieu que és casualitat? Que cultures mil·lenaries com aquestes no tenen un bon motiu per no ensenyar els peus? Fixeu-vos també que és (juntament amb l’òs de la cua) una part del cos que ha anat caient en desús.

Sisplau, tapeu-vos una mica els peus i ensenyeu-los quan no hi hagi més remei.